La història del cinema espanyol és, en gran mesura, la història de les seves actrius. Des dels primers anys del cinema sonor fins a les produccions de streaming actuals, les dones han estat el motor creatiu i emocional de la indústria cinematogràfica espanyola. Aquesta selecció recorre un segle de talent femení: deu actrius que, cadascuna en la seva època, van redefinir què significava ser actriu a Espanya.
Sara Montiel (1928–2013)
La dona de La Manxa va ser la primera actriu espanyola a assolir la condició d'estrella internacional. El último cuplé (1957) va batre tots els rècords de taquilla a Espanya i la va llançar a una carrera que va incloure Hollywood i produccions europees. Va treballar amb Gary Cooper a Vera Cruz (1954) abans de tornar a Espanya convertida en l'actriu més cara del país. El seu impacte cultural va ser enorme: Montiel va representar en ple franquisme una feminitat audaç i glamurosa que les dones espanyoles necessitaven veure. És un referent ineludible del cinema musical espanyol i un símbol d'una època.
Lola Flores (1923–1995)
Anomenar-la només actriu seria reduir-la enormement. La Faraona va ser cantant, ballaora, actriu i fenomen cultural total. Però la seva carrera cinematogràfica, amb més de trenta pel·lícules entre els anys 40 i 70, la converteix en una figura ineludible del cinema espanyol. Morena Clara (1954) i La niña de la venta (1951) són mostres de la seva capacitat per omplir la pantalla amb una presència que cap càmera no podia contenir. Lola Flores no actuava: vivia. I aquesta autenticitat visceral és la lliçó interpretativa més gran que va deixar.
Imperio Argentina (1906–2003)
L'actriu d'origen gadità va ser la primera gran estrella del cinema sonor espanyol. Nobleza baturra (1935) i Morena clara (1936) la van convertir en el rostre del cinema espanyol de la República. Va treballar a Alemanya amb directors com Florián Rey i va conèixer figures com Hitler i Goebbels, una història fosca que no entela el seu talent extraordinari. La seva veu, la seva presència i la seva capacitat per a la cançó popular espanyola la van convertir en un referent del cinema musical dels anys 30. És la baula perduda entre el teatre de varietats i el cinema modern.
Aurora Bautista (1925–2012)
L'actriu de Villanueva de la Jara va ser durant els anys 40 i 50 el rostre del cinema històric espanyol. Locura de amor (1948) i Agustina de Aragón (1950) la van posar a l'epicentre de la indústria. La seva capacitat per als personatges històrics de gran càrrega dramàtica era extraordinària: Aurora Bautista portava al cinema la tradició del gran teatre clàssic espanyol. També va treballar al teatre amb companyies importants i va deixar una empremta profunda en la generació d'actrius que va venir després. Els seus personatges de dones fortes històriques van ser pioners en el cinema espanyol de postguerra.
Carmen Maura (1945)
La gran musa d'Almodóvar i una de les actrius més completes de la història del cinema espanyol. Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988) li va donar projecció internacional i el Premi al millor paper femení al Festival Europeu de Cinema. Però el seu treball abasta gèneres molt diferents: comèdia, drama, thriller. El que fa inigualable Carmen Maura és la seva capacitat per combinar en el mateix personatge l'humor més absurd amb l'emoció més devastadora, sense que cap dels dos sembli fals. Una actriu total en el sentit més ple del terme.
Victoria Abril (1959)
Una de les actrius més valentes del cinema espanyol. La seva disposició a assumir personatges complexos, sexualment lliures i moralment ambigus en una època en què el cinema espanyol encara processava la fi de la censura la va convertir en un símbol de llibertat artística. Átame (1989), Amantes (1991) i Tacones lejanos (1991) són tres obres mestres on Abril construeix personatges femenins d'una riquesa sense precedents. El Goya per Amantes va reconèixer el que la crítica internacional ja sabia: que Victoria Abril era una de les millors actrius europees de la seva generació.
Penélope Cruz (1974)
L'única actriu espanyola amb un Oscar a casa. Vicky Cristina Barcelona (2008) li va donar l'estatueta, però tota la seva carrera és un model de com construir una trajectòria internacional sense perdre la identitat. Almodóvar la va descobrir als anys 90 i l'ha dirigida repetidament: Todo sobre mi madre, Volver, Los abrazos rotos i Madres paralelas. Cruz ha treballat amb els millors directors del món i sempre ha triat personatges que la desafiïn. La seva longevitat i la seva rellevància constant la converteixen en l'actriu espanyola més important de tots els temps.
Ángela Molina (1955)
Descoberta per Luis Buñuel per a Ese oscuro objeto del deseo (1977), Ángela Molina va ser durant dècades un dels rostres més sol·licitats del cinema europeu. Va treballar amb Marco Ferreri, Francisco Rosi i Carlos Saura, entre altres grans del cinema continental. La seva bellesa enigmàtica i la seva capacitat per a la introspecció la van convertir en l'actriu perfecta per al cinema d'autor dels 70 i 80. Els seus diversos premis Goya i el seu Goya d'Honor són el reconeixement d'una carrera que sempre va prioritzar la qualitat artística per damunt de la popularitat fàcil.
Blanca Portillo (1963)
L'actriu madrilenya formada en el teatre clàssic és considerada per molts la millor actriu espanyola en actiu. Volver (2006), la sèrie Crematorio i les seves interpretacions teatrals de Hamlet o Bernarda Alba són mostres d'una artista que treballa al límit de les seves possibilitats en cada projecte. Portillo porta al cinema la precisió del teatre: cada gest té una raó, cada silenci un significat. Els seus Goyas i premis internacionals són la confirmació que la formació rigorosa és el fonament de l'excel·lència artística.
Maribel Verdú (1970)
Una carrera de més de quatre dècades que no para de créixer. Belle Époque (1992), Y tu mamá también (2001) d'Alfonso Cuarón i El laberinto del fauno (2006) són tres pel·lícules de tres dècades diferents que demostren la seva capacitat de reinventar-se sense perdre la seva essència. Ha guanyat premis a Berlín, Sant Sebastià i múltiples Goyas. El més notable de Maribel Verdú és la seva curiositat interpretativa: sempre busca l'angle inesperat de cada personatge, cosa que fa que les seves interpretacions no siguin mai previsibles i sempre siguin interessants.
Llegat: De les deu actrius d'aquesta llista, sis van guanyar com a mínim un Premi Goya, dues van treballar a Hollywood amb les principals estrelles de la seva època, i una va guanyar l'Oscar. Però més enllà dels premis, el seu llegat és en els milers d'actrius que van venir després i que es van emmirallar en elles per entendre què significava fer bé aquesta feina.
Un segle de talent femení espanyol
Que els directors de càsting et trobin
El teu talent necessita visibilitat. Crea el teu perfil professional a Arga Studios i apareix a les cerques de qui contracta.
Crear el meu perfil gratis →El que uneix aquestes deu actrius, malgrat haver treballat en èpoques tan diferents, és una qualitat comuna: l'autenticitat. Cap d'elles no va actuar com s'esperava d'elles. Sara Montiel va ser més seductora del que el franquisme permetia. Carmen Maura va ser més lliure del que el cinema comercial demanava. Blanca Portillo és més austera del que la televisió prefereix. Penélope Cruz va ser més espanyola del que Hollywood necessitava.
Aquesta resistència a adaptar-se completament a les expectatives és, paradoxalment, el que les fa eternes. Els actors que s'acomoden al motlle no deixen empremta; els que insisteixen a ser ells mateixos, sí. Per a qualsevol actriu jove que estigui construint la seva carrera avui, aquesta és la lliçó més valuosa que ofereix un segle de cinema espanyol: la teva singularitat no és un obstacle, és el teu actiu més gran.
Busques feina com a actor a Espanya?
Crea el teu perfil a Arga Studios i accedeix a càstings reals. Gratis per a actors.
Crear el meu perfil gratis →